Mascotes

En castellano
En català

Condicions i època per a la cria d'agapornis (part I)

Després d'haver adquirit una parella no hauríem d'iniciar la cria tret que ambdós ocells es trobin realment en condicions físiques per a això. La temptació de fer-ho tot i que un dels exemplars no es trobi en un estat físic perfecte ha de resistir-se, independentment de la nostra impaciència per a començar com més aviat millor. Si no ho fem així, tal circumstància es traduirà en uns pollets d'escàs vigor, amb el risc de que es produeixi un bloqueig ovàric si l'exemplar que no es troba en perfectes condicions és la femella i podent fins i tot provocar la seva mort. Per tant, la nostra impaciència no ve compensada pel risc que amb la nostra decisió correm.

Un altre extrem a tenir en compte és que les parelles que s'han criat en una ocellera han contat amb un temps considerable per a exercitar-se i que per tal motiu resulten preferibles a les que ho han fet en una gàbia, ja que són molt més resistents i mereixen major confiança pel que a la cria respecta, extrem aquest del que hauríem d'assegurar-nos quan adquirim ocells destinats a aquest fi.

L'època normal de cria per als inseparables és des de la primavera fins a finals d'estiu. No obstant això, degut al fet que dormen en les seves caixes de nidificació, que haurien de seguir instal·lades durant tot l'any, seguiran criant a l'hivern si se'ls permet fer-la i cap que es produeixin niuades durant aquesta època.

Aquestes niuades, no obstant això, corren un risc molt més elevat de morir de fred o de constipar-se, apart del fet que generalment són de constitució més feble degut al fet que consumeixen molta més energia en mantenir el seu cos calent que en desenvolupar-se. Tenint en compte aquest aspecte, els inseparables han d'instal·lar-se en un espai intern durant l'hivern en les regions fredes i, al mateix temps, retirar les caixes de nidificació. De totes maneres, tals mesures no impedeixen el que les parelles prolífiques intentin posar ous i incubar-los, per lo que el millor com última solució cap que sigui el separar-les si bé instal·lant-les en gàbies contigües de manera que puguin veure's i fins i tot tocar-se.

CAIXES DE NIDIFICACIÓ

La caixa de nidificació habitual que es posa a la disposició dels inseparables (menys per als de rostre vermell) té forma rectangular amb unes dimensions externes aproximades de 18 cm d'ample, 20 cm de profunditat i 25,5 cm d'alçada. Ha de ser de construcció robusta, utilitzant per a això fusta que medeixi un gruix donat a l'ocellera. La posició d'almenys 1,25 cm però millor encara si és de 2,5 cm, especialment pel que es refereix a la base, ja que no és un fet infreqüent el qual uns inseparables l'hagin astellat fins a aconseguir evadir-se a través del forat practicat. El risc que això ocorri pot ser eliminat recobrint la base i fent-lo extensiu als laterals amb una planxa de ferro o d'alumini. El sostre de la caixa de nidificació ha d'incloure una tapa amb goznes perquè resulti possible inspeccionar l'interior sense córrer el risc que els pollets puguin caure a l'exterior, circumstància que pot donar-se si la caixa es troba dotada de portes laterals.

Si la caixa de nidificació ha d'estar instal·lada en la part de la ocellera que es troba a l'aire lliure, la teulada ha de tenir una lleugera inclinació cap a enrere i contar amb un reborde penjant en tot el seu perímetre perquè l'aigua de pluja s'escorri cap al sòl. A aquesta mateixa fi, valdre's d'un tros de fieltro impermeabilitzat contribuirà que la caixa resulti encara més protegida. De totes maneres i si les circumstàncies ho permeten és millor instal·lar la caixa de nidificació en la part protegida de la ocellera. La posició ha de ser elevada, més o menys a l'alçada del cap o una mica més i idealment de manera que pugui ser inspeccionada des de la part externa per a no incomodar als ocells adults.

La inspecció ha de portar-se a terme mentre la parella es troba absent per a menjar, si això és possible, especialment tractant-se d'espècies susceptibles d'abandonar el niu. Sempre resulta millor instal·lar dues caixes de nidificació per parella ja que amb això els oferim la possibilitat de triar.

Tractant-se d'ocells que viuen en colònia assegurem-nos que totes les caixes es troben instal·lades en punts similars ja que, en cas contrari, es produiran baralles per a aconseguir aquelles que es troben en punts que els ocells consideren més favorables.

Orifici d'entrada

Tot i que molts criadores situen l'orifici d'entrada en la part central del frontal de la caixa de nidificació, probablement és millor fer-lo en un lateral i més aviat cap amunt ja que això restringeix l'entrada dels raigs del sol, circumstància que els ocells prefereixen. A part d'això, no hauríem de practicar un orifici de grandària excessivament gran com ocorre algunes vegades; de fet, és millor pecar per defecte, ja que això proporciona als inseparables una mica en el que ocupar-se i, al mateix temps, contribuïx que es mantinguin en òptimes condicions físiques per a la cria. Assenyalem així mateix que immediatament sota del orifici d'entrada hauríem d'instal·lar un penjarobes en el qual els ocells puguin posar-se abans de penetrar a l'interior.

Escalera interna

Si decidim valdre'ns d'una caixa de nidificació de grandària molt major que la normal, llavors hauríem de fixar petits llistons de fusta, ordenats com si fossin una escala, en la part interna i immediatament sota l'orifici d'entrada. Això facilita la sortida dels adults i, posteriorment, dels pollets. No utilitzem tela metàl·lica com se suggereix algunes vegades, ja que hi ha hagut ocasions en les quals un pollet o un adult ha quedat atrapat a l'introduir-se-li les ungles en les seves malles.

    

Si construïm nosaltres mateixos la caixa de nidificació resulta aconsellable el que ens valguem de cargols en lloc de claus ja que això ens permetrà desmuntar-la periòdicament per a netejar-la a fons i sotmetre-la en forma ràpida a l'acció d'un bufador per a eliminar tota classe de bacteris, àcars o floridura que pugui haver-se desenvolupat en les ranures i esquerdes de la fusta. Sovint resulta millor descartar les caixes després que els inseparables les han utilitzat durant dos o tres èpoques, la qual cosa naturalment dependrà del dany que a les mateixes puguin haver infligit.

Bibliografía: Agapornis (los inseparables)
cuidados, crianza, variedades
Kenny Le Breton
Ed. Hispano Europea S.A.



Pàgina PrincipalArticles MascotesArticles OcellsSecció Ocells
Copyright © AmiMascota.com, Tots els drets reservats.