Per a entendre això, és necessari fer una breu descripció dels conceptes “d'osmosis”, i de “membranes semipermeables”.

Bàsicament, direm que la “concentració” de dissolts en una solució ens dóna “l'osmolaritat” de la mateixa. És a dir, “l'osmolaritat”ve donada per la quantitat de sals (dissolts) dissoltes en l'aigua (disolvent).

Una “membrana semipermeable” és aquella que deixarà passar el disolvent, però no el dissolt. Podríem simplificar-lo dient que deixa passar “l'aigua” però no les sals dissoltes en ella.

Així, pel procés natural d'osmosi, quan dues solucions de diferent concentració estan separades per una membrana semipermeable, la solució més feble (menys concentrada, de menor osmolaritat) flueix a través de la membrana diluint la solució més concentrada fins que ambdues siguin d'igual concentració.

Això anterior és important, ja que la pell d'un peix és una membrana semipermeable, que permet la transferència d'aigua al seu través. I aquest sentit està donat pel procés d'osmosi, és a dir, l'aigua es mourà cap a la zona de la membrana més concentrada.

Tant els peixos d'aigua dolça com els d'aigua salada tenen aproximadament els mateixos nivells naturals d'aigua i sal en el seu cos, és a dir que els seus fluids corporals són similars; però conten amb mecanismes molt distints per a mantenir l'equilibri entre els seus fluids corporals i la salinitat de l'exterior.

Com la concentració de sals dintre d'un peix d'aigua dolça és més forta que la de l'aigua que ho envolta, l'aigua és absorbida pel cos a través de la pell i les brànquies.

El peix d'aigua dolça NO necessita “beure” aigua, l'absorbeix a través de la seva pell, i els seus ronyons retenen les sals essencials i eliminen grans quantitats d'orina feble.

Per contra, els peixos d'aigües salades viuen en un mitjà més concentrat (fort) que ells, i en conseqüència, “eliminen” aigua del seu cos per osmosi. És a dir, l'aigua surt del seu cos en un intent per equiparar les concentracions amb l'aigua de mar.

Per a combatre la deshidratació, aquestes espècies deuen beure aigua de mar. Les sals innecessàries les eliminen pels ronyons en petites quantitats d'orina salada, molt concentrada.

Aquest article no pretén estendre's molt més allà d'aquesta simple explicació sobre la regulació dels fluids corporals, però d'això poden fer-se un parell de deduccions:

1º Moltes malalties dels peixos d'aigua dolça afecten el correcte acompliment dels seus febles ronyons, i en aquests casos, es presenten síndromes clíniques de “sobrehidratació”, com son l¡ascitis i la hidropesia. És a dir, que aquestes síndromes clíniques són “la via final comuna” de les alteracions en la regulació hidroelectrolítica en les espècies d'aigua dolça.

2º Per contra, els mals que caracteritzen a les espècies d'aigües salades desencadenen en situacions de “deshidratació” quan els seus ronyons són incapaços de concentrar l'orina, ja que l'aigua que “beuen” no la poden retenir per la pell ni pel seu sistema urinari.

3º Encara que sembli evident, valgui l'aclariment, aquest mecanisme “invers” del control de líquids i electrolits en les distintes espècies és el principal fonament pel quin els peixos d'aigua salada i els d'aigua dolça no poden viure unes en l'hàbitat de les altres.

Contingut per cortesia de: